A l’estiu, la ciutat de Barcelona s’emplena de propostes per gaudir del cinema a la fresca. Activitats com Sala Montjuic, Cinema lliure a la platja o Gandules 2015 us ofereixen una oportunitat d’or per veure grans pel·lícules de manera gratuïta o a un preu molt baix mentre beveu una cerveseta, el vent un dóna a la cara i esteu acompanyats de la parella o els amics. Tant si és a la platja de Sant Sebastià, com al fossà de Santa Eulàlia, com a l’esplanada del costat de l’Illa Diagonal, o al pati de les dones del CCCB, sempre podeu passar una bona estona contemplant un llarg-metratge estiuenc.
Les possibilitats són infinites, però aquí, al bloc de l’Americana, hem decidit fer-ne una tria acurada i recomanar-vos les millors cintes indies de la temporada. L’eclèctica programació d’aquest estiu ha fet que la nostra llista personal sigui molt heterogènia i tant hi pugueu trobar joies actuals en blanc i negre, com comèdies romàntiques atípiques, com grans obres dels mestres Tarantino i els germans Coen. En definitiva, us hem preparat un menú degustació tan suculent que us serà difícil resistir-vos a alguna!
Petites històries personals en b/n i amb una bso impecable
Comencem el trajecte per la cartellera recomanant-vos American Interior (Gruff Rhys i Dylan Goch, 2014) que es projectarà el 19 de Juliol a la platja de Sant Sebastià, Frances Ha (Noah Baumbach, 2012), que es mostrarà el 20 de Juliol al fossà de Santa Eulàlia i Nebraska (Alexander Payne, 2013), que ho farà el 3 d’Agost al mateix lloc. Tres pel·lícules rodades en blanc i negre, situades als Estats Units, que tenen una banda sonora plena de bons temes i que estan protagonitzades per persones amb molta empenta i una mica peculiars.
American Interior és un film atípic que es va passar a la darrera edició del Festival In-Edit, recol·lectant molt bones crítiques. Aquesta road-movie segueix de ben a prop Gruff Rhys (del grup Super Furry Animals), un músic de Gal·les que marxa als Estats Units a la recerca d’un avantpassat seu que va emigrar cap allà per trobar una tribu d’indis que parlava gal·lès. Acompanyat d’un ninot de drap, Rhys resseguirà el camí del seu ancestre per l’interior americà.
Plena de bones cançons composades pel propi Gruff Rhys, com American Interior o Lost Tribes, aquest film en blanc i negre, es configura com una rara avis, un diamant en brut que val la pena rescatar. Els fanàtics de l’excèntric Rhys la gaudiran de valent, mentre que els altres descobriran un artista sense por, mentre senten el ventet de la platja de la Barceloneta a la cara. I si us quedeu amb ganes de més després de veure el film, sapigueu que aquest és només una petita part del projecte crossmedia que ha engegat Rhys i que podreu completar escoltant-ne el CD, llegint-ne el llibre i descarregant-vos una App.
Frances Ha va ser la comèdia indie del 2013. Absolutament tothom va quedar meravellat amb aquest petit film dirigit i escrit per Noah Baumbach (artífex dels guions de Life Aquatic i Fantastic Mr.Fox, és a dir, que es tracta d’un amiguet del bo d’en Wes Anderson). Però més que Noah Baumbach, el nom que ens va quedar gravat va ser el de Greta Gerwig, que només havíem vist en papers menors i aquí és l’autèntica estrella del film, aquesta Frances que desprèn vitalitat, naturalitat i amb la que ens és molt fàcil empatitzar.
Frances és una noia de 27 anys que viu a Nova York. No té parella, treballa del que pot i té problemes amb la seva millor amiga, que, absorbida per una relació molt dependent, l’ha deixada de banda. Tot i així, la Frances sempre té un somriure als llavis i amb la seva ironia i un caràcter molt particular intentarà sortir endavant.
Frances Ha és un dels films hipsters per excel·lència. La fotografia en blanc i negre, el gra de la imatge, l’humor mordaç i gamberro i la banda sonora composada per temes de T-Rex, Paul McCartney, George Delerue i Antoine Duhamel (aquests dos últims, músics fetitxes de la Nouvelle Vague) la converteixen en un entreteniment ideal per a modernets i modernetes. La pel·lícula que va entusiasmar al D’A 2013 i que molts van vaticinar com una barreja de Woody Allen i François Truffaut ja ha reivindicat el seu lloc entre les joies del nou indie americà. I Baumbach se’ns ha presentat com un nom a recordar, al costat dels de Alex Ross Perry i Lena Dunham.
I sobretot, quan veieu per enèsima vegada un homenatge a Mauvais Sang de Leos Carax, penseu que Baumbach va ser el primer que es va apuntar al carro. Tot i així, el millor de tots segueix sent, indubtablement, el de Buzzard, film que vam poder gaudir a la 2ª edició del festival de l’Americana.
Nebraska és el darrer film d’Alexander Payne, director de Entre Copas i Los descendientes. Aquesta entranyable i simpàtica road-movie va rebre un munt de nominacions als Globus d’Or i als Oscars al 2014 i va tornar a posar al veterà Bruce Dern al punt de mira. Dern, conegut per protagonitzar El regreso, Domingo Negro i La trama fa aquí un dels seus millors papers. Un vell que rep la notícia que ha guanyat un milió de dòlars i aconsegueix ensarronar al seu fill perquè l’acompanyi a cobrar el premi. Els dos sortiran de Nebraska en cotxe i s’endinsaran en un viatge que els farà replantejar-se la seva relació pare-fill, que, en aquests moments, no passa pels seus millors moments.
Nebraska, rodada en blanc i negre, és un dels films més encertats d’Alexander Payne. Reuneix tots els seus temes capdals, començant per la música folk de Mike Orton, rústica, amb regust a Country, a Amèrica profunda i un autèntic plaer per les orelles. Alhora, en aquest film també hi trobem un tempo pausat (en aquest cas més accentuat, ja que el protagonista és un avi de l’Amèrica interior), un joc sublim entre el drama i la comèdia, el optimiste i el pessimisme i una obsessió per parlar de les relacions entre familiars i amics des d’un to intimista.
Nebraska va agradar a Cannes i agradarà també a qui la vagi a veure, perquè és un film que passa molt bé i que a part de Bruce Dern, també ens ofereix l’oportunitat de gaudir de les interpretacions de Junne Squibb, Will Forte i Bob Odenkirk (el famós Better Call Saul).
Recuperant obres mestres de l’indie
Tot seguit us recomanem dues obres mestres del cinema independent americà, que el Sala Montjuïc recupera per a tots nosaltres. Una oportunitat gairebé única per veure en pantalla gran, aquestes meravelles que alguns només hem gaudit a través de la televisió. (O un autèntic must per qui encara no les ha contemplat!). El gran Lebowski (Joel Coen, 1998) que es passa el 22 de Juliol i Reservoir Dogs (Quentin Tarantino, 1992) que ho fa el 27 de mateix mes.
Què dir de El gran Lebowski que no sapigueu ja? Considerada per molts l’obra mestra dels Germans Coen, El gran Lebowski és un relat anàrquic, gamberro i ple d’escenes delirants que tenen com a protagonista “El Nota”, interpretat per Jeff Bridges de manera sublim, i la seva colla, entre els que s’hi troben Steve Buscemi i John Goodman.
Segur que tots els tios mandrosos us heu disfressat de “El nota” alguna vegada per Carnestoltes. És un home amb barba, bata, ulleres de sol i que només diu paraulotes. En el seu temps lliure juga a bitlles amb els seus amics i es rasca la panxa. Tot i així, un dia la seva pau es veu alterada quan és confós amb un magnat amb qui comparteix cognom. A partir d’aquí, “El Nota” viurà un munt d’experiències boges, tàntriques i surrealistes plenes d’humor negre i mala baba.
Aquest treball dels germans Coen, que és pel·lícula de culte per molts, és un calaix de sastre en el que hi trobem des d’una escena musical amanida amb la música de Bob Dylan fins a una seqüència tan delirant i gamberra com la que protagonitza John Goodman destruint cotxe amb una barra de ferro. Ningú pot sortir indiferent del film, i fins i tot els més escèptics, riuran en alguna escena. Personalment, em quedo més amb els Coen de Fargo (que es va passar a l’anterior edició del Americana), però he d’admetre que El gran Lebowski és un espectacle digne de mirar i remirar diverses vegades.
I si ja ens rendíem als peus de El gran Lebowski, què hauriem de fer amb Reservoir Dogs, l’opera prima del diví Quentin Tarantino? La primera pel·lícula de Tarantino és potser un dels millors debuts de la història del cinema. A l’Americana n’estem molt segurs i per això la vam incloure en la nostra secció retrospectiva, Back, a la 2ª edició. Ens és impossible triar un Tarantino preferit, perquè és com triar entre el pare i la mare, però sense dubte, Reservoir Dogs hauria d’estar de les primeres de la llista.
No haver vist encara Reservoir Dogs és gairebé un pecat, però si no ho heu fet, no us preocupeu, gràcies al Sala Montjuic us podeu redimir. Només contemplar la primera escena, ja us canviarà la vida. En Tarantino fa un speech sobre Like a Virgin de Madonna molt intens i passional i després, tota la banda marxa i camina pels carrers al so de Little Green Back. Sense paraules. I què dir de la brutalment violenta escena musical Stuck in the middle with you? Tarantino ja va demostrar al 1992 que era un mestre i que només estava disposat a fer cinema si ens regalava joies com aquesta. Mireu si el film és etern que més de 20 anys després, tenim les seves seqüències més vives que mai a la nostra memòria. I a més, no li paren de sorgir homenatges. Sense anar més lluny, a Let’s be cops, n’hi ha un que és per trencar-se de riure.
Reservoir Dogs és un film de robatoris, de mafiosos, de traïcions, de polis… és violent, és divertit, és delirant, intrigant, inesperat… Només tinc bones paraules per descriure aquesta obra d’art que fa falta recuperar cada poc temps per recordar-nos com de gran pot ser el cinema indie. Sense dir més pistes per a que us re-sorprengueu amb la seva modernitat extrema, només faré una crida perquè tots ompliu el fossà de Santa Eulàlia el dia 27 i gaudiu de les millors interpretacions de Steve Buscemi, Tim Roth, Harvey Keitel i Tarantino mateix.
L’amor es pot trobar a tot arreu
Si sou uns romàntics, a la nostra llista de cinema indie a la fresca també hi ha cabuda per dos joies del gènere de la rom-com. La primera és Sobran las palabras (Nicole Holofcener, 2013), que podeu veure a l’Illa Diagonal el 23 de Juliol. La segona és Her (Spike Jonze, 2013), que es projectarà el 5 d’Agost al fossà de Santa Eulàlia, dins del cicle del Sala Montjuic.
Sobran las palabras és una comèdia romàntica agredolça, simpàtica i bastant entranyable. És també, un dels últims films que va protagonitzar el gran James Gandolfini (Tony Soprano) abans de morir, juntament amb la també meravellosa The Drop. A més, també hi surten Julia Louis-Dreyfus, Tony Colette i Catherine Keener, tres reines madures de la comèdia. És a dir, és un producte molt ben embolicat i que ha estat fet amb molt d’amor per Nicole Holofcener, que n’és la directora i guionista.
Sobran las palabras ens presenta a una massatgista divorciada que coneix a un tipus grassonet i una mica maldestre en una festa. Ella se’n comença a enamorar, però té la mala fortuna que l’ex-dona del paio és una de les seves clientes habituals. Quan l’ex-dona comenci a tirar pulles contra l’home, la massatgista posarà en dubte si seguir endavant amb la relació.
La cinta protagonitzada per Dreyfus i Gandolfini és un caramel agradable de mastegar i empassar. Una comèdia romàntica bastant típica però que no embafa i que a més, ens fa riure en moments puntuals. Una proposta estiuenca molt refrescant i benintencionada.
Pels més hipsters, també hi ha la comèdia romàntica per excel·lència de la dècada: Her, l’últim treball d’Spike Jonze protagonitzat per l’ídol dels modernets: Joaquin Phoenix. Her és una comèdia romàntica atípica, un cop a l’estomac i un raig d’esperança alhora. Un reflex de la situació actual i una mirada desconcertant cap al futur tecnològic. Una història d’amor i de soledat, d’alegria i de tristesa, de joia i de malenconia.
Her explica com un home, enamoradís, sol i traumatitzat per un divorci recent s’enamora del sistema operatiu dels seus productes tecnològics. L’home s’enamora de la veu i la ment de la Samantha, un sistema semblant a Siri i junts, comencen una atípica relació que portarà tantes alegries com penes. La seductora veu de Samantha no és una altra que la de Scarlett Johansson, que tant agafa papers arriscats com el de Under the skin, com fa de Viuda Negra a The Avengers. Completen el repartiment Rooney Mara i Amy Adams, fent d’una dona que tampoc passa pel seu millor moment personal.
“Her” és una pel·lícula cuidada estèticament al mil·límetre. El treball amb la fotografia és impecable. Tons pastel, jocs amb el diafragma i la llum, enquadraments que expressen més per si sols que unes línies de diàleg… Jonze també fa atenció especial a la música del film, la localització, l’estilisme dels personatges i la caracterització de Phoenix, protagonista absolut d’aquesta història d’amor bidireccional, encara que només veiem a un dels éssers enamorats en pantalla.
Her és el film ideal pels enamorats del amor, però també per aquells que se sentin sols, vulguin veure els dots interpretatius de Phoenix, segueixin de prop la carrera d’Spike Jonze o vulguin ser una més hipsters. En resum, és un film que gaudireu si no heu vist i que, si en sou fans, repetireu una i mil vegades més, perquè l’atmosfera que es desprèn i la sensació que et deixa en acabar és una cosa impossible d’explicar si no l’has experimentat abans. I si creieu que Her està sobrevalorada, esperarem els vostres arguments amb moltes ganes.
Els american teenagers es rebel·len
L’últim bloc el dediquem a dos films centrats en adolescents rebels, joves que s’escapen de casa o que lluiten per reivindicar el seu jo veritable i per trobar el seu lloc al món. El primer és The kings of summer (Jordan Vogt-Roberts, 2013), que es podrà veure el 23 de Juliol a la platja de Sant Sebastià. Justament, aquest va ser el film que va inaugurar la 1ª edició de l’Americana i per això ens fa especial il·lusió recomanar-lo, perquè en guardem un molt bon record. El segon és But I’m a Cheerleader (Jamie Babbit, 1999), que es projectarà el 13 d’Agost al pati de les dones del CCCB de manera gratuïta dins del cicle de Gandules.
The kings of summer és una comèdia juvenil, fresca, divertida i entretinguda situada al centre dels Estats Units. I alhora, també és un film amb un punt agredolç i més seriós. Aquest se centra en Joe i Patrick, dos adolescents que senten que la vida familiar els asfixia. Per aquest motiu, s’escapen de casa i construeixen una casa enmig del bosc amb l’estrambòtic Biaggio per demostrar a tothom i a ells mateixos que són autosuficients. Aquestes vacances d’estiu idíl·liques que s’han muntat, per això, no podran durar eternament i els problemes no trigaran en aparèixer.
El millor de The kings of summer, opera prima de Jordan Vogt-Roberts, és el trio protagonista, una colla d’adolescents que desprenen frescor i naturalitat en les seves interpretacions. Tot i així, sóc poc coneguts a casa nostra, tret de Moises Arias, que algú recordarà per aparèixer periòdicament a Hannah Montana. Tot i així, a The kings of summer també hi ha lloc per alguns actors còmics adults. Ells acaben d’amanir un plantel interpretatiu d’excel·lent.
The kings of summer és un coming-of-age film. Una pel·lícula que retrata el pas a la vida adulta d’un grup de nois i noies joves. I aquest és l’objectiu dels tres protagonistes: convertir-se en homes lliures i responsables. Tot i que, per aconseguir-ho, necessitin allunyar-se un bosc i fer tot tipus de gamberrades.
The Kings of summer té una fotografia molt cuidada, algun moment visual “malickià” i un humor molt singular. Alhora, té un fort regust als films dels anys 80 de l’estil de Los goonies i Cuenta conmigo. I un puntet de Into the Wild de Sean Penn. Però no us preocupeu. El còctel sembla explosiu però passa d’allò més bé, perquè abans que res, The kings of Summer és un film sobre la superació personal, un relat de creixement on el que és prioritari són les relacions entre personatges. En definitiva, una proposta refrescant i, com sempre, amb una banda sonora a remarcar, per una bona nit de “summer”.
I per últim, us recomanem But I’m a cheerleader, film esdevingut de culte i que tracta, des de la comèdia gamberra, els problemes que pot patir una adolescent lesbiana a l’Amèrica més retrògrada.
La Megan és enviada a un campament que cura l’homosexualitat, suposadament, quan els seus pares sospiten que és lesbiana. Allà, la Megan es troba amb un seguit de persones que segueixen uns rols de gènere i sexuals molt estereotipats. Per sort, també hi trobarà gent que li farà veure que la seva homosexualitat no és una cosa dolenta que s’hagi de corregir.
Aquesta arriscada comèdia parla sobre els estereotips i els trenca a base de riallades i gags absurds. Amb una imatge ultra-kitsch, interpretacions forçades i un punt de partida tan surrealista com delirant, But I’m a cheerleader és una de les propostes més radicals d’aquesta temporada. Tot i així, els atrevits passareu una estona rient-vos amb les coses que li fan fer a la Megan i als seus companys en aquest boig correccional.
Aquí teniu un resum de la nostra llista del millor cinema indie a la fresca. Totes són cintes dignes de veure, així que, no ho dubteu més i aquest estiu, aneu a fer l’indie!
19/07 – American Interior (Dylan Gosch, Gruff Rhys, 2014)
20/07 – Frances Ha (Noah Baumbach, 2012)
22/07 – El Gran Lebowski (Joel Coen, 1998)
23/07 – The Kings of Summer (Jordan Vogt-Roberts, 2013)
23/07 – Sobran las palabras (Nicole Holofcener, 2013)
27/07 – Reservoir Dogs (Quentin Tarantino,1992)
03/08 – Nebraska (Alexander Payne, 2013)
05/08 – Her (Spike Jonze, 2013)
13/08 – But I’m a cheerleader (Jamie Babbit, 1999)
